dijous, 30 de maig del 2013


La indústria cultural          9

Un anàlisi fet per Tocqueville fa cent anys s’ha verificat, mentrestant, plenament. Sota el monopoli privat de la cultura, “la tiranía deja el cuerpo y va derecho al alma. El amo ya no dice: “Pensad como yo o morireis”. Diu: ”Sois libres de pensar como yo . Vuestra vida, vuestros bienes, todo lo conservaréis, però a partir de ese día sereis un extraño entre nosotros” El que no s’adapta es colpejat amb una impotència econòmica que va fins a una impotència espiritual del solitari. Quan una persona està sola dins els plans de la indústria es molt fàcil convèncer-la de la seva feblesa.

El mecanisme de la oferta i la demanda actua com a mitjancer entre els que ostenten el poder i dominen la producció capitalista i els suposats consumidors. Es creen necessitats, que no ho són, per poder tenir enganxats i esclavitzats als consumidors; sota l’astúcia  dels que manegen els fils i sota la seva prepotència, la indústria s’adapta als desitjos suggerits per ella mateixa.

Un cert conformisme per part dels consumidors, de vegades, provoca situacions no reals, es cert que necessitem evadir-nos i prescindim dels bens culturals que tenim al nostre abast, mentre  busquem una diversió que no ens provoqui gaires “cabòries”, veiem en la televisió, el cinema o altres medis més moderns situacions que ens porten a una uniformitat repetitiva en una barreja de paraula, imatge o música, fins i tot forma part d’un procés de treball que comporta tots els elements per una producció: des de la trama d’una novel·la, pensada per a guió cinematogràfic fins a l’últim efecte sonor. Tot ha estat esquematitzat i anticipat abans de la producció.

“Todo procede de la conciencia: en Malebranche y Berkeley, de la de Dios; en el arte de masas, de la dirección terrena de la producción”.

Si estem atents i seguim els detalls dels cicles de la indústria cultural veurem que es van repetint, posem per exemple les pel·lícules de les que se’n van fent versions cada cert temps, fins i tot quan comença una pel·lícula  podem saber com acabarà, qui serà el bo qui el dolent,  perquè tot està calculat i administrat per experts que ho pacten tot en un despatx, no són gent que es caracteritzi per la seva imaginació, van de cara al que ja ha estat un èxit, a la segura, sense tenir en compte que als que dirigeixen el producte poden arribar a estar-ne farts i no “pensar como ellos”.

Bibliografia:

Theodor Adorno y MaxHorkheimer, “La industria cultural: la ilustración como engaño de masas”, en “Dialéctica de la ilustración”, Madrid, Trotta, 1994, Pàgs. 165-213.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada