dijous, 30 de maig del 2013


La indústria cultural          9

Un anàlisi fet per Tocqueville fa cent anys s’ha verificat, mentrestant, plenament. Sota el monopoli privat de la cultura, “la tiranía deja el cuerpo y va derecho al alma. El amo ya no dice: “Pensad como yo o morireis”. Diu: ”Sois libres de pensar como yo . Vuestra vida, vuestros bienes, todo lo conservaréis, però a partir de ese día sereis un extraño entre nosotros” El que no s’adapta es colpejat amb una impotència econòmica que va fins a una impotència espiritual del solitari. Quan una persona està sola dins els plans de la indústria es molt fàcil convèncer-la de la seva feblesa.

El mecanisme de la oferta i la demanda actua com a mitjancer entre els que ostenten el poder i dominen la producció capitalista i els suposats consumidors. Es creen necessitats, que no ho són, per poder tenir enganxats i esclavitzats als consumidors; sota l’astúcia  dels que manegen els fils i sota la seva prepotència, la indústria s’adapta als desitjos suggerits per ella mateixa.

Un cert conformisme per part dels consumidors, de vegades, provoca situacions no reals, es cert que necessitem evadir-nos i prescindim dels bens culturals que tenim al nostre abast, mentre  busquem una diversió que no ens provoqui gaires “cabòries”, veiem en la televisió, el cinema o altres medis més moderns situacions que ens porten a una uniformitat repetitiva en una barreja de paraula, imatge o música, fins i tot forma part d’un procés de treball que comporta tots els elements per una producció: des de la trama d’una novel·la, pensada per a guió cinematogràfic fins a l’últim efecte sonor. Tot ha estat esquematitzat i anticipat abans de la producció.

“Todo procede de la conciencia: en Malebranche y Berkeley, de la de Dios; en el arte de masas, de la dirección terrena de la producción”.

Si estem atents i seguim els detalls dels cicles de la indústria cultural veurem que es van repetint, posem per exemple les pel·lícules de les que se’n van fent versions cada cert temps, fins i tot quan comença una pel·lícula  podem saber com acabarà, qui serà el bo qui el dolent,  perquè tot està calculat i administrat per experts que ho pacten tot en un despatx, no són gent que es caracteritzi per la seva imaginació, van de cara al que ja ha estat un èxit, a la segura, sense tenir en compte que als que dirigeixen el producte poden arribar a estar-ne farts i no “pensar como ellos”.

Bibliografia:

Theodor Adorno y MaxHorkheimer, “La industria cultural: la ilustración como engaño de masas”, en “Dialéctica de la ilustración”, Madrid, Trotta, 1994, Pàgs. 165-213.

 

 

 

La teoria funcionalista          8

La comunicació al llarg de l’existència humana ha sigut bàsica, mentre anava evolucionant juntament amb la humanitat ha anat canviant al llarg del temps, segons les necessitats de la societat.

Una ideologia com el funcionalisme es dirigeix cap a un estudi dels efectes dels mitjans de comunicació, la base són els seus autors, destacant les teories que ajudin a comprendre els mitjans massius amb relació a la societat, tan global com individual.

El funcionalisme elabora un conjunt de regles generals per trobar una coincidència que li proporcionin una teoria científica, que elaborant problemes funcionals de la societat el porti a una coincidència de problemes que en el fons siguin generals, però no ho són sempre. Per tant el funcionalisme estudiarà els medis massius i la seva relació amb la societat.

Els medis massius haurien d’educar, informar o entretenir segons les necessitats humanes, tenint en compte la seva importància social i ser dirigides a un públic ampli perquè les masses requereixen organitzacions complexes, ser públiques i estar obertes a tothom.

Aquest tothom com a audiència, és una part important en els medis i el procés de comunicació de masses té una connexió amb les necessitats del destinatari.

El destinatari agafa una dinàmica dels usos dels mitjans segons les seves necessitats particulars o de l’excepcionalitat de l’esdeveniment a consultar, d’alguna manera la premsa, la ràdio, la televisió o internet són triats per reafirmar unes informacions comunicades per part de la família o del grup d’amics.

Bibliografia:

Mauro Wolf: La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas. Barcelona, Paidós, 1994. Pàg. 77-90.


 

 

La corrent de la persuasió         7

Els estudis psicològics experimentals poden deduir i investigar l’efecte de la persuasió, analitzant el pes de la credibilitat que té la font per sobre de l’acceptació d’un missatge que llança un emissor creïble dirigit  a un grup de persones o la que llença un personatge  poc creïble a un altre grup d’individus, aquesta segona gairebé sempre queda descartada, per tant és important l’emissor.

L’emissor té un carisma mediàtic que condueix les masses cap a una “causa” o estímul que porten als processos psicològics que intervenen cap a “l’efecte” o més ben dit a la resposta, d’aquí la importància de la persuasió, per exemple, en les campanyes informatives.

Una campanya informativa i l’interès en adquirir informació de l’audiència, porten a una exposició selectiva del material presentat per aquesta campanya, per tal de provocar una memorització selectiva que quedi en la psique del futur client.

S’ha de tenir en compte que molts dels arguments utilitzats en una campanya no són coneguts per una part del públic, no totes les persones absorbeixen d’entrada el missatge, per tant la persuasió hi juga un paper molt important, l’exposició constant d’un determinat tema fa que la gent s’interessi i la motivació s’accentuï. Per tant, l’èxit d’una campanya es trobar i captar  l’atracció i l’atenció de la societat. Les preferències respecte  a quin medi de comunicació  utilitza la gent, quin es el més fàcil per cridar l’atenció del futur client; de si ho anunciem per premsa escrita o per medis audiovisuals, tot influeix i gran part de l’efecte de cada mitjà en particular està predeterminat per l’estructura de l’audiència.

“La persuasió amb argumentacions i els seus fins tenen en compte que la eficàcia de l'estructura dels missatges varia amb la variabilitat d’algunes característiques dels destinataris i que els efectes de les comunicacions de masses depenen bàsicament de les interaccions que s’estableixen entre aquests factors” (Mauro Wolf).

Bibliografia:

Mauro Wolf: La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas, Barcelona, Paidós,1994, Pàgs. 21-67.

dimecres, 29 de maig del 2013


La radio

El que deia la ràdio o la televisió, quan jo era una nena, “anava a missa”, si sortia una noticia en aquests medis no era qüestionada gairebé mai, perquè tot es considerava cert.

Quan he fet el treball sobre l’emissió de La guerra dels mons per Orson Welles m’ha recordat, per proximitat, una emissió transmesa per radio Girona als anys vuitanta, l’obra en qüestió es deia Susqueda d’en Miquel Fañanàs, una història de ficció que narra l’enrunament de la presa del pantà de Susqueda amb la posterior inundació dels pobles de la vall del Ter. Durant l’emissió el “boca a boca” va córrer pels pobles del voltant i molta gent va abandonar les seves cases durant unes hores per anar a llocs més segurs. El pànic va arribar fins a la ciutat de Girona. La gent dels pobles a la vora del pantà sempre hem temut un fenomen com aquest, des de petits hem sentit explicar el que podria passar si aquest fet es produís i per això la por fou el factor que desencadenà aquest fet.

L’emissor tenia credibilitat i el receptor s’ho va creure. Del pànic es va passar a la indignació perquè la majoria de la gent no havia escoltat al començament de la emissió del relat era una ficció.

La suggestió de la ràdio és evident i el seu poder inqüestionable. En aquest cas també va ser qüestionat el poder la radio, de vegades però, només escoltem allò que la imaginació ja havia “instal·lat” en el nostre cervell des de petits quan escoltàvem històries “de la vora del foc”.

“Los medios de comunicación de masas, el gusto popular y la acción social organizada”    6

Els medis de comunicació de masses representen un instrument molt poderós per la seva ubiqüitat i poder. Aquest poder, sense els controls adequats pot servir, per bé o per mal, per influir en el comportament de les masses mitjançant la propaganda que té l’enginy de cridar l’atenció de  la societat. En el temps de Hitler, una manera de controlar les masses fou amb violència i coerció, els seus discursos exaltats atreien l’atenció de les masses amb les seves opinions, versions i visions. Instruments com la radio servien per difondre’ls a la major quantitat de persones que accedien a aquest mitjà.

Els efectes que pot produir la radio (sabent les hores que  la gent té la radio posada), encara que no comporten saber exactament, ni en la seva totalitat, els efectes que repercuteixen en el comportament, les actituds i la manera de veure les informacions rebudes, si que sabem  que aquest efecte és molt important i es  la seva influència que “ajuda” a la manera de formar una societat i separar els individus que tenen un status dels que no en tenen (els medis de comunicació de masses atorguen un status a les persones, els problemes públics, les organitzacions i els moviments socials) a la seva conveniència.

La funció de conferir status entra en la manera de l’acció social organitzada, que legitima certs sistemes, certes persones i certs grups que obtenen el suport dels medis de comunicació de masses per obtenir objectius planificats. Les funcions que atorguen status i que reafirmen les normes socials són perfectament conegudes pels que posen en moviment els medis de comunicació de masses en una funció narcotitzant.

“Podemos llamarla disfunción narcotizante de los medios de comunicación de masas” (La disfunción narcotizante, p. 243).

Bibliografia:

Paul F. Lazarsfeld y Robert K. Merton: “Los medios de comunicación de masas, el gusto popular y la acción social organizada”. En AAVV: Industria cultural y sociedad de masas. Caracas, Monte Àvila, 1992, p.231-259).

dilluns, 27 de maig del 2013


La teoria funcionalista de les comunicacions de masses

La teoria funcionalista dels mitjans passa per l’observació de les funcions desenvolupades pels sistemes de comunicació de masses, comporta una visió global i sociològica de la funció d’aquests medis que va des de l’efecte intencional  a la conseqüència demostrable objectivament. La teoria funcionalista consisteix en definir la problemàtica dels mitjans a partir del punt de vista de la societat i del seu equilibri, des de la perspectiva del funcionament global del sistema social.

El sistema social es veu com un organisme on cada part desenvolupa una funció d’integració i manteniment. D’aquesta manera els individus són utilitzats com a medis pels fins de la societat.

Primer de tot, per aquests fins trobem la manipulació, desprès la persuasió, la influència i més tard les funcions. D’una situació com una campanya informativa es passa a la situació comunicativa més “normal” i habitual de la producció i difusió quotidiana de missatges a les masses i de les seves funcions.

La funció és diferent del propòsit perquè aquest implica un element subjectiu lligat a la intenció de l’individu que actua, la funció s’entén com a conseqüència objectiva de l’acció.

L’acció social conforme a les normes i als valors socials contribueix a la satisfacció de les necessitats del sistema com apunta Wolf , i a més :“La pregunta de fondo ya no es sobre los efectos, sinó sobre las funciones desempeñadas” M. Wolf., perquè l’efecte porta com a fi la satisfacció del receptor.

Els medis de comunicació de masses  sempre competeixen amb altres fonts gratificants dirigits al receptor, perquè no sempre provenen d’aquests  medis, la satisfacció, el prestigi o l’acció, però si que serveixen per reafirmar les normes socials  denunciant les desviacions a la opinió pública, per contra, hi ha el conformisme  que representa la influència de les grans empreses integrades en l’actual sistema econòmic que sovint fan posar en dubte la seva imparcialitat.

 

 

 “La Esfera Pública. Un artículo de enciclopedia” – Jürgen Habermas

A Europa, fins al segle XVIII no es troben enlloc indicis de “esfera pública” o “opinió pública”, aquests conceptes no entraven dintre els plans dels poders feudals, com eren l’església,  els principats o el estaments senyorials. Els canvis i reformes que es van anar produint quan els senyors feudals van anar perdent el seu poder per entrar en nous Estats nacionals i territorials van portar a les noves maneres d’entendre la societat. Aquesta nova societat apareix en front de l’Estat i reclama un lloc per expressar-se com el Parlament, un estament que  servís per poder relativitzar el poder dels senyors del continent europeu regulant els   excessos de poder.

La premsa política diària que aparegué com a portaveu dels nous partits polítics, com un dispositiu de la concurrència mateixa, serví per una mediació de les discussions polítiques i les discussions públiques però no arribà encara a un consum regular. La publicació d’un diari polític era l’equivalent a un compromís de lluita per un espai de llibertat d’opinió pública, amb un principi d’esfera pública.

On es formaria la “opinió pública” seria en un camp de la nostra vida social anomenat “esfera pública”, aquí els ciutadans hi tindrien lliure accés, podrien expressar i publicar lliurement les seves opinions dels fets relatius a l’interès general i utilitzar determinats medis de transmissió i d’influència.  De tota manera  l’Estat és considerat com un seu adversari, el seu poder considerat com a públic,  en teoria, procura pel bé comú dels ciutadans, però sempre  posa  en qüestió els seus drets i procura tenir el control. La “opinió pública” en front de l’Estat, necessita  la comunicació amb alguns medis de transmissió per divulgar les opinions ciutadanes. Aquest medis són els medis de comunicació que si fossin totalment lliures podrien neutralitzar les opinions dels dos o més bàndols.

 

 

dilluns, 6 de maig del 2013


Cultura i societat

Raymond  Williams en la seva obra Cultura i societat busca entendre la manera de com es va anar transformant la cultura, al mateix temps que ho feia la Revolució Industrial. 

Una manera d’entendre el que Williams considera com a cultura  són els anàlisis que fa del paper actiu dels homes al crear les seves condicions històriques, la relació entre el progrés social i la dinàmica del llenguatge.

Williams argumenta el que la Revolució Industrial va aportar a la indústria, a l’art o a la democràcia: Primerament, en la indústria entre 1790 fins al 1870, l’esforç per configurar una actitud general cap a les noves forces de l’industrialisme i la democràcia van donar pas a opinions no sempre ben avingudes. Més tard, del 1870 al 1914 les actituds respecte als camps com l’art o la democràcia porten cap a una  nova reflexió i a partir del 1914 la inquietud creix i a partir del 1945 s’originen els nous medis de comunicació i les organitzacions a gran escala.

La idea de la paraula “massa” sorgí quan en les ciutats industrials es va produir un augment de la població amb una urbanització constant. Les “masses” era la manera com s’anomenava al poble treballador despectivament, es deia que  representaven una “amenaça” per al pensament individual, cultural, demòcrata i clàssic, respecte a la nova “democràcia de masses”.

La existència dels nous medis de comunicació, molt poderosos, feien que a través d’ells, la opinió pública fos transformada i dirigida cap a un cert púbic que formava la “massa”, però en realitat no hi ha “masses”, sinó una manera de veure la gent con a “masses”, segons deia Williams i també què en una societat industrial urbana aquestes maneres de veure tenen moltes oportunitats.

Les “masses” són sempre els altres, les “masses” són l’altra gent. La concepció de les persones com “masses” no sorgeix  d’una incapacitat per poder-les conèixer, sinó del fet de poder-les interpretar d’acord amb una fórmula que pot servir per manipular-les.

La cultura de la classe treballadora és principalment social abans que individual, aquesta cultura és col·lectivament democràtica, ja sigui en els sindicats, el moviment cooperatiu o en un partit polític que no concorda amb els que només busquen un treball intel·lectual o imaginatiu determinat: “La crisi humana és sempre una crisi de comprensió” .