La indústria cultural 9
Un anàlisi fet per Tocqueville
fa cent anys s’ha verificat, mentrestant, plenament. Sota el monopoli privat de
la cultura, “la tiranía deja el cuerpo y va derecho al alma. El amo ya no dice:
“Pensad como yo o morireis”. Diu: ”Sois libres de pensar como yo . Vuestra
vida, vuestros bienes, todo lo conservaréis, però a partir de ese día sereis un
extraño entre nosotros” El que no s’adapta es colpejat amb una impotència
econòmica que va fins a una impotència espiritual del solitari. Quan una
persona està sola dins els plans de la indústria es molt fàcil convèncer-la de
la seva feblesa.
El mecanisme de la
oferta i la demanda actua com a mitjancer entre els que ostenten el poder i
dominen la producció capitalista i els suposats consumidors. Es creen
necessitats, que no ho són, per poder tenir enganxats i esclavitzats als
consumidors; sota l’astúcia dels que
manegen els fils i sota la seva prepotència, la indústria s’adapta als desitjos
suggerits per ella mateixa.
Un cert conformisme
per part dels consumidors, de vegades, provoca situacions no reals, es cert que
necessitem evadir-nos i prescindim dels bens culturals que tenim al nostre
abast, mentre busquem una diversió que
no ens provoqui gaires “cabòries”, veiem en la televisió, el cinema o altres
medis més moderns situacions que ens porten a una uniformitat repetitiva en una
barreja de paraula, imatge o música, fins i tot forma part d’un procés de
treball que comporta tots els elements per una producció: des de la trama d’una
novel·la, pensada per a guió cinematogràfic fins a l’últim efecte sonor. Tot ha
estat esquematitzat i anticipat abans de la producció.
“Todo procede de la
conciencia: en Malebranche y Berkeley, de la de Dios; en el arte de masas, de
la dirección terrena de la producción”.
Si estem atents i
seguim els detalls dels cicles de la indústria cultural veurem que es van
repetint, posem per exemple les pel·lícules de les que se’n van fent versions
cada cert temps, fins i tot quan comença una pel·lícula podem saber com acabarà, qui serà el bo qui
el dolent, perquè tot està calculat i
administrat per experts que ho pacten tot en un despatx, no són gent que es
caracteritzi per la seva imaginació, van de cara al que ja ha estat un èxit, a
la segura, sense tenir en compte que als que dirigeixen el producte poden
arribar a estar-ne farts i no “pensar como ellos”.
Bibliografia:
Theodor Adorno y
MaxHorkheimer, “La industria cultural: la
ilustración como engaño de masas”, en “Dialéctica
de la ilustración”, Madrid, Trotta, 1994, Pàgs. 165-213.