L’home (o dona) actual,
en una civilització de masses ja no és el mateix que hi havia, ara aquest home
(o dona) té l’accés a una cultura, no necessàriament reservada per a uns grups
socials privilegiats. D’aquesta manera, dirigits a un públic homogeni i global
van encaminats els missatges llançats per a tot el món. Els detractors fan una
crítica assegurant que d’aquesta manera es fan malbé els trets culturals de
cada grup ètnic. “La desconfiança cap a la cultura de masses és cap a una forma
de poder intel·lectual capaç de conduir als ciutadans a un terreny abonat per a
qualsevol aventura autoritària” ha citat críticament Eco referent als radicals americans (Eco, p.43), d’aquí
prové la critica per la subordinació a grans grups empresarials i polítics per
ser “l’instrument utilitzat pels “de dalt” per imposar-se als “de baix”, com
antigament feien les ideologies religioses”. “En lloc de simbolitzar les
emocions, de representar-les, les provoquen; en comptes de suggerir-les, les
donen ja confeccionades, típic en aquest sentit és el paper de la imatge respecte
al concepte” (Eco, p.47).
Els mitjans de
comunicació, amb la televisió van avançar molt, moltes
cases del planeta podien rebre els missatges vehiculars en els que al receptor
i l’emissor, encara que no compartien temps o espai, els hi arribava el discurs
emès per als receptors que l’interpretaven a la seva manera, segons la cultura
i l’enteniment de cadascú.
A més d’informar, els
sistemes de comunicació de la cultura moderna afegeixen imatges a través de la
televisió, sovint banals i sense
profunditat completades amb missatges adients i dirigides cap a un
receptor homogeni que busca un entreteniment. Una reflexió de Eco cap a el “ja dit” ens condueix al “encara es diu” on
“la televisió en l’esforç per omplir l’espai que han obert els canals i
satèl·lits, recicla el propi passat acumulat
i el cinema intemporal i el difon amb lo nou” (Teoria de la cultura,
John Storey, p. 266).
