diumenge, 2 de juny del 2013


Cultura i simulacre    13

Jean Baudrillard ens transmet: “Disimular es fingir no tener lo que se tiene. Simular es fingir tener lo que no se tiene. Lo uno remite a una presencia, lo otro a una ausencia”.  

Els articles de Baudrillard s’han publicat en diverses revistes populars on Baudrillard anomena simulació a “la generación, mediante modelos, de algo real sin orígenes o realidad: una hiperrealidad”. La seva afirmació de que “l’hiperrealisme forma part de la postmodernitat com a mode característic, en el “món hiperreal”  i que la distinció entre simulació i lo real  “implosiona”; per tant la realitat i l’imaginari contínuament es derramen l’un dintre l’altre”. El resultant és que una realitat i una simulació estan en  una muntanya russa continua.

Les simulacions es poden viure com quelcom més real que lo real. “Al contrari de la utopia, la simulació parteix del principi d’equivalència, de la negació radical del signe com a valor, parteix del signe com a reversió i eliminació de tota referència”. La representació, per exemple d’una pel·lícula com Apocalipsis Now va significar, d’alguna manera, el realisme d’una guerra dels Estats Units amb Vietnam que fou viscuda com una realitat, mentre era una simulació.

Mentre molta gent agafa com a referència la simulació de la vida que fa la televisió a on molts  personatges són tinguts com a tals: al dolent el paren pel carrer per avisar-lo que el seu comportament no és el correcte i consolen a les pobres víctimes d’aquest mal subjecte; els veïns de casa es cuiden matar i no li donem tanta importància.

La suplantació de lo real arriba fins al límit de confondre la realitat i la ficció i la distinció de les dues ha passat a ser cada cop menys important. Els personatges dels serials, per exemple, passen de la televisió a sopar amb nosaltres, “opinen” de les nostres coses i amb nosaltres, en “resolen” de seves: un intercanvi fictici que de vegades resulta més convincent o volem que ho resulti, que el món real.

Els medis de comunicació postmoderns, com senyala John Fiske ja no proporcionen “representacions secundàries de la realitat; afecten i produeixen la realitat que transmeten”. La relació entre medis i públic és complexa, però el cert és que els esdeveniments del  nostre món “que importen” passen pels medis de comunicació, no només ens informen i fan circular les notícies sinó que les produeixen a mida de les seves conveniències.

 

Bibliografia:

Jean Baudrillard, Cultura y simulacro, Barcelona,Kairós, 1978, pags. 1-15.

John Storey, Teoría cultural y cultura popular. Barcelona, Octaedro.S.L. Pàg. 141-154.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada