Cultura
i simulacre 13
Jean Baudrillard ens
transmet: “Disimular es fingir no tener lo que se tiene. Simular es fingir
tener lo que no se tiene. Lo uno remite a una presencia, lo otro a una
ausencia”.
Els articles de
Baudrillard s’han publicat en diverses revistes populars on Baudrillard anomena
simulació a “la generación, mediante modelos, de algo real sin orígenes o
realidad: una hiperrealidad”. La seva afirmació de que “l’hiperrealisme forma
part de la postmodernitat com a mode característic, en el “món hiperreal” i que la distinció entre simulació i lo
real “implosiona”; per tant la realitat
i l’imaginari contínuament es derramen l’un dintre l’altre”. El resultant és que
una realitat i una simulació estan en
una muntanya russa continua.
Les simulacions es
poden viure com quelcom més real que lo real. “Al contrari de la utopia, la
simulació parteix del principi d’equivalència, de la negació radical del signe
com a valor, parteix del signe com a reversió i eliminació de tota referència”.
La representació, per exemple d’una pel·lícula com Apocalipsis Now va significar, d’alguna manera, el realisme d’una
guerra dels Estats Units amb Vietnam que fou viscuda com una realitat, mentre
era una simulació.
Mentre molta gent
agafa com a referència la simulació de la vida que fa la televisió a on molts personatges són tinguts com a tals: al dolent
el paren pel carrer per avisar-lo que el seu comportament no és el correcte i
consolen a les pobres víctimes d’aquest mal subjecte; els veïns de casa es
cuiden matar i no li donem tanta importància.
La suplantació de lo
real arriba fins al límit de confondre la realitat i la ficció i la distinció
de les dues ha passat a ser cada cop menys important. Els personatges dels
serials, per exemple, passen de la televisió a sopar amb nosaltres, “opinen” de
les nostres coses i amb nosaltres, en “resolen” de seves: un intercanvi fictici
que de vegades resulta més convincent o volem que ho resulti, que el món real.
Els medis de
comunicació postmoderns, com senyala John Fiske ja no proporcionen
“representacions secundàries de la realitat; afecten i produeixen la realitat
que transmeten”. La relació entre medis i públic és complexa, però el cert és
que els esdeveniments del nostre món “que
importen” passen pels medis de comunicació, no només ens informen i fan
circular les notícies sinó que les produeixen a mida de les seves
conveniències.
Bibliografia:
Jean Baudrillard, Cultura y simulacro, Barcelona,Kairós,
1978, pags. 1-15.
John Storey, Teoría cultural y cultura popular. Barcelona,
Octaedro.S.L. Pàg. 141-154.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada