Teories de lo postmodern        14

Frederic Jameson, crític cultural marxista nord-americà ha escrit uns quants assajos molt influents sobre la postmodernitat.

La postmodernitat és la “dominant cultural” del capitalisme multinacional i passa per moments culturals diferents (dominant, emergent i residual). Jameson planteja com els creadors de l’alt moviment modern van mobilitzar la cultura popular amb fins d’alta cultura.

Els primers espectadors de la classe mitjana quan van veure l’estètica postmodernista, van quedar astorats davant les obres que mostraven tan pintors, com escriptors, com escultors que trencaven el seu conservadorisme i amb postures “anti-modernes” els  rebutjaven argumentant la mala qualitat o la irresponsabilitat de lo postmodern en general.

Quan lo postmodern va passar a ser el mode cultural dominant a les societats capitalistes occidentals, s’afirmà que la postmodernitat marcava “la mort del subjecte”, la fi de l’individualisme. El pensament estètic i les pràctiques culturals que sustentava el període modern passaren  a perdre la visió única i privada. Jameson diu. “Un món en que la innovació estilística ja no és possible, només queda imitar estils morts, parlar a través de les màscares i amb les veus i els estils en el museu imaginari”.

“Sembla possible que lo que porta la màscara i fa els gestos del “populisme” en els diversos manifestos i apologies postmodernistes, sigui en realitat un reflex i un símptoma d’una mutació cultural en la que  lo que s’estigmatitzava com a cultura comercial o de masses s’accepta avui en els recintes d’un nou i ampliat regne cultural”.

També pot passar que “lo vell no es substitueixi per lo nou sinó que simplement es recicli per a circular junts”.

 

Bibliografia:

Frederic Jameson, Teorías de lo postmoderno, en Teoría de la postmodernidad, Madrid, Trotta, 1996, Pàgs. 85-96.

John Storey, Teoría cultural y cultura popular. Barcelona, Octaedro.S.L. Pàg. 141-154.